La teva Llum

Avui, 20 de novembre, les 5:45 del matí. És fosc encara. M'aixeco. El meu fill dorm. Deixo a l'habitació el llum de sal vermell obert, així ell sabrà si es desperta que jo he sortit a treure el gos.

En el silenci, surto de casa caminant. Sento la fresca del matí a les meves galtes encara calentes del llit. Agafo el camí que s'allunya del poble. Deixo enrere els fanals encesos. És un camí totalment fosc, però quan ja hi sóc, els meus ulls s'acostumen a la poca visió i em permet continuar caminant cap a la foscor.

Miro enlaire. I em sorprèn agradablement un cel negre ple d'estrelles brillants. Miro a dreta i esquerra. I sobre meu el cel és un planetari rodó que m'envolta, m'acull. Un cel que comença en els límits on s'acaba la terra, a la línia de l'horitzó rodó que veig al voltant meu. Davant, sobre, als costats...miri on miri, el cel rodó i brillant és espectacular.

Una estrella cau, i dibuixa una línia discreta, ràpida i silenciosa. Per un moment el temps s'atura al mateix temps que la meva respiració. I l'aire torna als meus pulmons quan prenc consciència de la sort del que acabo de veure. Però encara amb l'emoció retinguda veig caure un altre estel, amb més força, més llum. Amb els ulls desperts de cop, i com si encara durés el somni de la nit, em poso a inspeccionar cada racó del planetari, com si estigués a punt de començar un espectacle fascinant.

La tercera estrella cau, em dóna la seva llum. Sento fortament que ets TU qui m'envia aquesta llum. I les següents set estrelles que veig caure sé que són teves. És el teu regal. Demà és el meu aniversari. Els meus ulls s'omplen de llàgrimes. Sento la teva presència. Et veig riure sobre meu, mentre jugues a fer caure estrelles i em veus com m'emociono.  Et miro rient, i notant com les llàgrimes de sal dibuixen camins a les meves galtes com les estrelles que tires. Llàgrimes salades que arriben als meus llavis amb un sabor dolç, de tu. M'aturo i alço el cap. Potser estàs just sobre meu...i l'estrella més lluent fa el seu camí de dreta a esquerra, lenta i conscientment, sobre el meu cap. Puc veure on neix i on mor. Veig la TEVA LLUM. El dibuix de dreta a esquerra sembla que quedi il·luminat encara uns segons després de passar. Em quedo allà quieta. Mirant amunt. El silenci de la foscor només és trencat per la meva respiració agitada, emocionada. I una veu suau que surt de mi..."T'estimo Jordi".