Avui sembla que la vida s'escoli per les escletxes de la realitat. Escletxes obertes per una ment perversa i sabotejadora. Una ment que crea una realitat fictícia, trista, de soledat. Una ment que fa acallar els meus sentits. Que no em deixa sentir la realitat AQUÍ i ARA. Una ment que em té allunyada del que sóc. Que juga a imaginar escenaris tristos, que fan patir. Puc veure el final d'aquest camí on porta. Puc veure on t'ha portat el final del teu camí, amor...i sé que ara tu m'empenys a no seguir-lo, a desdibuixar-lo, a descobrir-lo...perquè no és el camí de la veritat. La ment només pot crear escenaris falsos, de patiment.
Intento sentir el cos, lo real. Intento sentir el cos per fer acallar la ment que m'està fent patir tant. Sé que no estic sola. Sé que tu em guies. I sé que estàs al costat de tots nosaltres, la teva família. I això em tranquil.litza. Em dóna forces per seguir caminant endavant, seguint l'únic camí veritable que ens has volgut ensenyar sempre: el de l'Amor. I aquest és el camí que vull seguir dibuixant pel nostre fill.
Gràcies Vida per estar aquí quan més sola em sento.
T'estimo.
Fuig de la ment si us plau, fuig...oblida qui dibuixa escenaris grisos.
ResponEliminaSegueix la llum de l'amor, segueix-lo a ell. Ell és la veritat i, ara és la veritat eterna.
Petons
Eternament sona massa gros, eteri, irreal...en els moments en què és la ment qui em governa. Quan em sento així, ho canviaria tot per un sol instant de poder-lo tocar, de sentir la seva veu, la seva abraçada, veure'l somriure i somriure amb ell. Seria capaç de pactar amb el diable perquè ell tingués una altre oportunitat per tornar...i jo més temps per estimar-lo.
ResponEliminaPerò el meu fill em recorda a cada instant que l'únic pacte possible és amb la Vida. El meu fill és el meu mestre. Té molt del seu pare!
Petons Josep.
T'estimo molt.